La Processó de Sant Bartomeu
Per Jordi Milà
La tarda del dilluns 15 de novembre de l’any 1920, el teatre del Casino Prado Suburense acollí una festa que alguns anomenaren com a Festa de la Dansa Catalana. En realitat aquella vetllada netament musical no era altra cosa que l’homenatge que els seus amics sitgetans volien ofrenar al jove músic sitgetà Antoni Català i Vidal.
El motiu d’aquest homenatge era el de donar reconeixement als èxits musicals que l’Antoni estava començant a recollir. I concretament els més recents i importants aconseguits a la II Festa de la Sardana a Girona l’any anterior, on obtingué el primer premi amb la sardana La Processó de Sant Bartomeu, i l’obtingut al concurs de l’Orfeó Gracienc de Barcelona, on la seva composició Idil·li a muntanya també havia estat premiada aquell mateix 1920.
Català, músic per tradició i devoció
Antoni Català i Vidal havia nascut a Sitges el 1891, fill de l’organista, mestre de capella i director de la banda d’El Retiro Esteve Català i March, del seu pare havia rebut els primers coneixements musicals, que l’Antoni desenvoluparia durant la seva estada de vuit anys a l’escolania de Montserrat. Tornat a Sitges, féu de mestre de música, i es feu càrrec de la capella parroquial i de la banda d’El Prado. Deixeble del seu admirat Enric Morera, l’any 1911 marxaria a Barcelona on desenvoluparia una carrera musical en diversos àmbits. Des de pianista de cinema, fins a mestre i director de cors, fundà i dirigí l’Orfeó Pompeià i igualment la Coral Barcelona. Director també de l’orquestra simfònica de Ràdio Associació de Catalunya, després de la guerra ocupà la càtedra de conjunt vocal i instrumentació al Conservatori Municipal de Barcelona i fins i tot farà de crític musical al Diari de Barcelona, des d’on defensava els postulats sardanistes més tradicionals.
Com a compositor la seva carrera serà variada i rica, amb obres de caràcter religiós, música de cambra i simfònica, música per a teatre, i fins i tot una sarsuela.
L’Antoni Català sempre va mantenir els lligams amb Sitges, on venia a passar temporades a la seva casa del carrer Major. I a Sitges li dedicà moltes composicions de caràcter músic-descriptiu d’ambients, paisatges o actes netament locals.
A la seva mort l’any 1978, Català seria enterrat al cementiri de Sant Sebastià, on hi descansa al costat de la seva germana.
Llegeix l'article sencer al número 54 de la revista La Xermada.
